La felicitat

S'ha parlat sempre molt de la felicitat i d'allò que és realment necessari per ser feliç. Gairebé tots coincidim en aquella dita que diu que "Els diners no fan la felicitat", i gairebé tots estem d'acord en que no fan feliç però ajuden.

Per molts, la felicitat consisteix fonamentalment en poder compartir la vida amb una persona amb la que et puguis avenir, tenir una parella, és clar. És molt important, però tampoc és infalible. Molta gent és feliç visquent sola, i malauradament hi ha gent aparellada que és bastant infeliç.

No és la meva intenció fer una definició de la felicitat, però sí buscar alguna que altra reflexió, i per això vull esmentar dues frases: la primera, aquella que diu que "NO ÉS MÉS FELIÇ QUI MÉS TÉ, SI NO QUI MENYS NECESSITA", o un altra no tant coneguda que diu "PER SER FELIÇ CAL TENIR DUES COSSES: BONA SALUT I MALA MEMÒRIA"

Francesc Beato

Al llarg dels seus 134 anys d'història, el Centre Excursionista de Catalunya, ha tingut molts socis il·lustres: Artur Osona, Joan Amades, Lluís Estasen, i molts altres que des de fa ja temps formen part de l'història del CEC.

Ja fa uns quants anys que sóc conscient que Francesc Beato seria un d'ells, i que, contrariament als abans anomenats, tenia el privilegi de poder-lo conèixer personalment.

És difícil, pels nous socis, fer-se l'idea de l'importància que ha tingut la figura de Francesc Beato dins del CEC i del moviment excursionista.

No era un soci qualsevol, ni un vocal qualsevol; era un mestre, i encara que jo em consideri un mal alumne, per mi ha estat des de fa temps una referència i un exemple a seguir.

Francesc Beato era aquell vocal que fa vint anys era capaç de reunir dues-centes persones en una mateixa excursió col·lectiva. Era capaç, a més a més, de fer excursions conjuntes amb altres entitats excursionistes de Catalunya, i dels Països Catalans.

Era un gran coneixedor del territori i de la cultura. Savia, com pocs, transmetre els seus coneixements i fer de les seves excursions no només un itinerari muntanyenc, si no també un viatge per la cultura i l'història del país.

Era un dels pocs vocals que, sortint dels tòpics habituals, proposava excursions per serres poc concorregudes i mig oblidades per la majoria de muntanyencs. Fa precisament poc més d'un any em vaig poder inscriure a una excursió per la serra del Montsià. Mai havia anat jo a la serra del Montsià. Recordo que quan em vaig voler inscriure ja no quedaven places. En Francesc Beato va aconseguir fer un racó per mí i per altres companys meus.

-"Faré el possible. Vull que aquests nois coneguin el Montsià"- ens va dir.

I així va ser com, gràcies a ell, vaig aconseguir anar per primera vegada a la serra del Montsià. Aquesta és la millor manera de transmetre coneixements de generació en generació.

No es pot parlar d'en Francesc Beato sense fer-ho de l'Aplec Excursionista del Països Catalans, que es celebrava cada any, de forma alterna, a una zona diferent de parla catalana (Principat, Illes, País Valencià, Catalunya Nord). Ell era l'ànima de l'Aplec. El motor que feia que cada any (i ja portaven 34) un centre excursionista diferent s'animés a organitzar una gran trobada excursionista i cultural com aquesta. He participat en cinc aplecs en els últims anys, i he quedat realment impresionat de la magnitut d'aquest acte, i de l'interrelació cultural que suposa. Se'm fa difícil imaginar un aplec sense en Francesc Beato, però aquest haurà de ser ara el gran repte, no tan sols del CEC, si no de tot l'excursionisme dels Països Catalans: aconseguir que l'Aplec tingui continuitat.

A nivell més personal he de dir que en Francesc Beato va ser el vocal d'aquella excursió, (de la qual la setmana vinent es complirà vint anys) en la que vaig conèixer a la que ara és la meva dona, la Mercè.

D'ell vaig aprendre a aprofitar el temps que passes dins l'autocar per donar caliu als nous socis, i interessar-me una mica per ells, preguntar-los que havíen fet de muntanya abans d'arribar al CEC, i naturalment, interessar-me si s'ho havíen passat bé durant la sortida.

També vaig aprendre a interessar-me per altres racons del Principat no tant coneguts, com les serres de Llaberia, Pàndols, Cavalls, Cardó, etc....

En Francesc Beato va ser al meu costat en moments difícils, i encara que aquests moments els intento oblidar, no oblidaré mai el seu recolçament.

Fa tres anys, en concret, l'11 de novembre de 2007, vaig organitzar una sortida col·lectiva al Matagalls. Aquella excursió era molt important per mí per qüestions que ara no venen al cas. En Francesc Beato hi va assistir com a participant. Sé perquè ho va fer. Vaig agraïr-li la seva presència, pero ara lamento no haver estat capaç de dir-li directament que havia estat un autèntic honor per mí.

La seva mort ha estat un cop molt fort per tot el moviment excursionista. Ens ha deixat a tots orfes, però a l'igual que fan els fills quan desapareixen els seus pares, hem de seguir el nostre camí i continuar fent excursions, sense oblidar quí va ser i què ens va ensenyar.

Ell ja no hi és entre nosaltres. Ha passat a formar part de l'Història del Centre. Ha mort de forma prematura, perquè encara li quedava molta saviesa per transmetre, però insisteixo, molts hem tingut el privilegi d'haver-lo conegut en vida, i quan siguem vells podrem dir als més joves que vam conèixer a Francesc Beato.

Fins sempre.

La por

Sovint es diu que la por ens paralitza, i segurament és cert. L'ésser humà, com la resta d'espècies necessita la por per protegir-se, per intuir aquelles situacions que poden posar en perill l'integritat física de l'individuu, o, fins i tot, la seva vida.

En un grau inferior, també tenim por d'aquelles situacions que ens poden generar conflictes, a la nostra vida laboral, familiar, i social.

Dins del nostre àmbit social, sovint ens deixem portar per la por quan intuim un possible conflicte o una situació incòmoda, i tenim la tendència d'eludir aquestes situacions, fugir d'elles. Les coses es compliquen quan aquest mecanisme (possible conflicte - por - fugida), provoca un efecte col·lateral, que és el nostre propi aïllament dins del col·lectiu.

Potser hagi arribat el moment de canviar d'estratègia, de vèncer la por i de plantar cara als possibles conflictes; càrregar-se de raons, com va fer un company meu fa uns díes i dir les cosses clares, amb total seguretat. Aïllar el conflicte i no permetre que la por ens aïlli a nosaltres.

Emerson, Lake and Palmer

Emerson, Lake and Palmer (ELP) es van formar l'any 1970. Era l'època en la que estava de moda reunir musics virtuosos per formar una superbanda com Crosby, Stills, Nash and Young o Cream.

En aquest cas es van reunir Keith Emerson, virtuós teclista que havia format part del grup The Nice, Gregg Lake, baix i cantant de King Crimson, i el bateria Carl Palmer.

Com a nota curiosa, comentar que en la seva formació, estava prevista la presència d'un guitarrista, però va morir abans d'unir-se (es tractava ni més ni menys que de Jimi Hendrix).

La música d'Emerson, Lake and Palmer es pot ubicar en el gènere anomenat Rock Progressiu, caracteritzat per les composicions llargues, denses i dividides en moviments, seguint un esquema simfònic.

Segurament allò que fa mes extranya la música d'aquest trio, és que l'instrument principal de les seves composicions no sigui la guitarra elèctrica sino el piano, magistralment tocat per Keith Emerson. Això fa que sigui una música difícil d'entendre en les primeres audicions, però quan et submergeixes dins la seva màgia, ja no pots prescindir mai.

No entraré a detallar la història d'aquest grup, que podeu trobar a la Wikipedia (http://es.wikipedia.org/wiki/Emerson,_Lake_%26_Palmer). El que si que faré és donar la meva opinió personal sobre els seus discos més representatius.

El primer disc, anomenat igual que la banda "Emerson, Lake & Palmer", es pot considerar com una declaració de bones intencions. Un disc molt ben elaborat, on Keith Emerson fa gala en diverses peces, del seu virtuosisme com a pianista.

El segon disc "Tarkus", és un dels meus favorits. La seva peça principal, anomenada també "Tarkus", dura vint minuts i està considerada una de les obres mestres del rock progresiu. Consta de set peces enllaçades de forma magistral, formant un conjunt digne de ser escoltat amb atenció.

"Trilogy" va ser el quart disc, i, encara que no arriba al nivell de "Tarkus", està molt ben elaborat.

Finalment, vull destacar el cinqué disc, considerat per molts com la seva obra mestra. Es tracta de "Brain Salad Surgery", un disc dens i difícil en alguns trossos, però d'una gran qualitat. La peça més representativa d'aquest treball es diu "Karn Evil", una suite que dura aproximadament trenta minuts.

Qui no conegui aquest grup li convido a que ho intenti. Alguns discos, com "Tarkus" estàn disponibles a diverses biblioteques de la xarxa de municipis.

Habitación en Roma

Quan el mal temps, o simplement les previsions meteorològiques, et fan prendre la decisió de quedar-te a casa, sense gaudir de les activitats a l'aire lliure, es quan pots cultivar altres aficions, com per exemple el cinema.

Això va ser diumenge passat. El dia era radiant però ja havíem prés la decisió de quedar-nos, i vam decidir anar a veure "Habitación en Roma", l'última pel·licula del sempre controvertit director Julio Medem.

Sembla que Medem s'allunya del surrealisme d'altres títols com "Tierra", "La Ardilla Roja", o "Lucía y el Sexo", i opta per un plantejament molt més planer i linial, però no exent de polèmica.

"Habitación en Roma" és per alguns una pel·licula romàntica, que podria incloure's en el gènere del cinema eròtic. Abans d'utilitzar aquesta etiqueta cal tenir en compte que aquest gènere és un dels més difícils que hi ha al cinema, com així ho proven les poques i comptades pel·licules que mereixen ser recordades per la seva qüalitat cinematografica.

Alguns crítics, (i no crítics) es queixen d'un excés d'escenes de sexe al cinema espanyol. A mí m'agrada més plantejar el debat d'una altra manera. Crec que la gran diferència entre el cinema americà i l'europeu (incloent-hi l'espanyol) és que aquest últim ens retrata escenes de la vida qüotidiana, mentre que el primer opta per allunyar-nos de la realitat.

Al cinema europeu, la gent conversa, les famílies mengen a taula, es miren de vegades sense dir rés, i naturalment els personatges també s'estimen i mantenen relacions sexuals, i això, ens agradi o no, forma part de la vida real.

Però la película no ens presenta només la nuesa física de les protagonistes, si no també la nuesa interior, al final d'un llarg procés, en el que cadascuna d'elles va poc a poc estirant el fil que obri i mostri l'intèrior de l'altra, la seva autèntica nuesa.

De la película "Habitación en Roma", vull destacar la gran interpretació d'Elena Anaya, potser una de les millors actrius que hi ha actualment al sud dels Pirineus, la fotografia i la banda sonora, amb un tema musical que per alguns resulta repetitiu, però que és el fil conductor de la relació entre els dos personatges.

"Habitación en Roma" no serà una de les grans pel·licules de l'història del cinema, però aporta molts més valors que la majoria de les que es projecten actualment a les pantalles.

Volta al Vignemale

Aquesta travessia fou realitzada entre els dies 3 i 8 d'agost de 2009 per un grup d'excursionistes de C.E.C. (Centre Excursionista de Catalunya). Érem 21 persones que sortírem des de Sant Nicolás de Bujaruelo iniciant una ruta circular tot passant pels refugis d'Oulettes de Gaube, Estom i Baysellance, per tornar de nou al punt de partida. Com a guinda, una ascensió opcional al cim del Petit Vignemale (un dels tresmils fàcils del Pirineu.

És una ruta sense gaire dificultats, i amb unes vistes sorprenents, entre les quals vull destacar la de la cara nord del Vignemale des del refugi d'Oulettes de Gaube. Com a nota negativa, només esmentaré el tracte rebut per part dels guardes d'aquest refugi.

Per sort, el temps va ser fantàstic i ens va permetre gaudir d'aquesta magnífica travessia. Amb les fotos d'uns i altres he volgut fer aquest petit muntatge. Només espero que sorti bé i que us agradi.

Pels que vau venir, espero que serveixi com a record d'aquells dies, i pel que no hi éreu, penseu que aquest estiu tenim programada una travessia de característiques similars en una altra zona del Pirineu.

Presentació

Finalment m'he decidit a obrir el meu blog. Sempre havia estat reaci, però finalment ho he fet, perquè de tant en tant, he sentit la necessitat d'expressar per escrit les meves sensacions, sense haver de recòrrer al correu electrònic.

De què tinc previst parlar-ne? Doncs principalment de muntanya, però també d'altres temes com música, cinema i qüestions de la vida qüotidiana.

Fins aviat