Adagietto de Mahler. Univers lligat musical

Qualsevol excusa és vàlida per introduir una peça musical. En aquest cas faré servir els universos lligats.

Aquesta coincidència ja la vaig transmetre fa temps a un company meu, especialista en universos lligats. Tot va començar un dimarts, ja fa uns quants anys, mentres veia el programa "Banda sonora" emés per BTV (Barcelona Televisió). En aquell programa, cada setmana una persona famosa, ens feia un repas de la seva vida mitjançant temes musicals. És aquesta banda sonora que tots tenim a la nostra vida i que ens evoca moments bons i altres no tants, però sempre plens d'enyorança.

Aquell dia, l'actor català Abel Folk, va esmentar com a part d'aquesta banda sonora l'Adagietto de la cinquena Simfonia de Gustav Mahler.

Mentre sentia aquella música vaig recordar que feia uns quants anys que tenia aquesta simfonia en un CD a casa, i que mai l'havia acabat d'escoltar amb suficient deteniment.

Durant els díes posteriors vaig anar sentir repetidament aquesta simfonia. Un dia d'ells (era a casa amb els cascos posats), teniem la tele posada. Era diumenge a la nit després de sopar. Vam canviar de canal i vam posar TV3. Estaven emetent la sèrie "Ventdelpla", i mentre sonava l'adagietto en el meu reproductor de CD, va apareixer en pantalla l'actor Abel Folk. Coincidència, no?

Bé, l'anècdota en sí no té la més mínima importància; fins i tot es podria considerar com a quasi ridícula, però ha estat només una excusa per compartir amb tots vosaltres aquest adagietto, del que penso sincerament que és una de les peçes més maques que s'hagin compost mai.

Abans, de que el sentiu, voldria dir però que penso que si la música, la bona música, estigués més present en les nostres vides, segurament veuriem les coses amb uns altres ulls.

Que ho disfruteu

http://www.youtube.com/watch?v=Rmj_nSydvvc&feature=related

Podem canviar?

Quan hom parla de les característiques, ja siguin virtuts o defectes d'una persona, és molt corrent sentir aquella frase que diu: "als seus anys ja no canviarà".

Sempre m'he resistit a pensar que això sigui veritat. És cert que quan més gran et fas, costa més fer grans canvis, però creure's que canviar és impossible a una certa edat implica ancorar-se en el més absolut dels immovilismes.

Fa pocs díes, uns bons amics ens van prestar un llibre anomenat "Sedúcete para seducir". En ún dels seus paràgrafs diu el següent:

"El proceso de desarrollo personal no finaliza nunca. Somos personas constantemente inacabadas y necesitamos estructurar de manera continuada todas nuestras dimensiones".

Si el que volem es ajudar a un amic que no troba sortida a la seva situació, és necessari transmetre-li la possibilitat de canviar, o al menys de fer una certa evolució, una certa "millora" en molts casos. Si no li transmetem aquest missatge, els nostres esforços per ajudar-li cauran en un no-rés.

D'altra banda, el que resulta més difícil és aplicar-ho a ún mateix. Si crec que ja estic fet, que no puc canviar, ni millorar, que sóc així i ja està, el que en realitat estic fent és caure en la posició més còmoda i conformista.

Cadascú que pensi el que vulgui sobre aquesta reflexió. Penso que canviar potser no, però com a mínim evolucionar i millorar algunes actituts és del tot possible. Només cal voler i proposar-s'ho; fer un esforç per anar poc a poc desfent aquestes autopistes cerebrals que sovint ens juguen alguna mala pasada.