dissabte, 5 de gener del 2013

En nom de la llibertat (2) - la guerra de les llengües

Avui he llegit un llarg article al diari El País que va molt en consonància amb la meva anterior entrada al blog. És diu "La Guerra de las lenguas". Em limitaré a transcriure l'article literalment, ja que comparteixo el seu contingut.. És una mica llarg, però val la pena



"La guerra de las lenguas promete grandes réditos electorales a quienes la promueven, pero el uso partidista de algo tan importante para cualquier ciudadano como el instrumento que le sirve para expresar lo que piensa o lo que siente, es jugar con fuego. El ministro José Ignacio Wert ha encendido la hoguera con el proyecto de ley de mejora de la calidad de la educación, interpretado en Cataluña como un ataque a la inmersión lingüística en catalán. En el lado opuesto, fuerzas políticas contrarias a la inmersión han saludado que la nueva ley quiebre el predominio del catalán como lengua vehicular de la enseñanza y obligue a que el castellano también lo sea. El pulso entre Cataluña y el Gobierno central está en su punto álgido, y aunque el ministro trata de quitar hierro a su envite, nadie olvida que en sede parlamentaria expresó supropósito de “españolizar a los escolares catalanes”. Con esa frase proclamaba que la lengua sirve para adoctrinar en un nacionalismo y que eso puede y debe hacerse desde la escuela. Es decir, lo mismo de lo que él acusa a la Generalitat.
“Se puede adoctrinar en cualquier lengua”, afirma Albert Branchadell, profesor de la Facultad de Traducción e Interpretación de la Universidad Autónoma de Barcelona. “La frase de Wert implica una asimilación entre lengua y nación. Esta asimilación puede darse también, y de hecho se da, en sentido inverso: hay también un discurso catalán que trata de convertir el castellano en una lengua invasora, cosa que tampoco es”. “La lengua es un signo de identidad, pero también puede verse como parte de un proyecto de construcción nacional, como la expresión de un nacionalismo de signo opuesto, y que son irreconciliables. En estos casos es inevitable entrar en un juego acción-reacción”, observa Xavier Vila, profesor de la Facultad de Filología de la Universidad de Barcelona.
Fuentes: Generalitat de Cataluña y Ministerio de Educación. / EL PAÍS
En esta dialéctica de nacionalismos enfrentados, el debate está tan politizado que abundan las falsedades y se dan por ciertas premisas que no son tales. Por ejemplo, que el castellano está siendo barrido de Cataluña. O que los escolares catalanes no conocen bien la lengua de Cervantes. “El habla es una expresión de sistemas ideológicos y cuando se hace un uso partidista, surgen problemas”, señala Fernando Ramallo, profesor de la Facultad de Filología de la Universidad de Vigo. “Deberíamos buscar un consenso básico, pero en España tenemos un déficit de partida: que el centro no ha aceptado la diversidad lingüística de la periferia como una riqueza, y eso ha provocado una reacción de defensa que en ocasiones ha adoptado también formas dogmáticas. Ni el PP ni el PSOE han tenido una concepción clara de esa diversidad. El resultado es que se ha aplicado una política que hace invisible la realidad lingüística de España”.
La paridad de ambas lenguas en la escuela no garantiza el bilingüismo 
Esa realidad es que el 40% de la población vive en territorios bilingües, pero una parte del restante 60% que es monolingüe siente el uso de las otras lenguas como una agresión. Pudiendo hablar todos en castellano, para qué hablar gallego o catalán, piensan. “El problema”, añade Ramallo, “es que se ha territorializado el bilingüismo y con ello se ha despojado a los bilingües de su derecho cuando salen de su territorio”. Luisa Martín Rojo, catedrática de Lingüística en la Universidad Autónoma de Madrid, lo explica así: “Hemos optado por un modelo territorial como el de Bélgica, en que cada lengua tiene su espacio; en nuestro caso, se reconoció el bilingüismo de algunas comunidades, pero se mantuvo intacto el monolingüismo de otras. De manera que las lenguas de un territorio no son visibles en el resto y eso hace que una parte de la población pueda ignorar que España es una realidad multilingüe. Eso provoca un desequilibrio en el prestigio de esas lenguas y tensiones innecesarias con el castellano”, afirma. Martín Rojo ha investigado los paisajes lingüísticos de Madrid —de los que ha hecho un interesante vídeo— y ha comprobado que Madrid es una ciudad multilingüe, pero curiosamente, tienen mucha más presencia algunas lenguas europeas y lenguas de la inmigración, que las lenguas de otras autonomías.
Los expertos consultados creen que en España hubiera sido mejor aplicar un modelo como el vigente en Canadá o en Finlandia, donde las lenguas que conviven son oficiales en todo el territorio, aunque no se exige su conocimiento a todos los ciudadanos. Aquí, la protección de las otras lenguas depende exclusivamente de sus Gobiernos autónomos. Pero, ¿cómo se protege una lengua? “Uno de los factores clave para recuperar y mantener con vitalidad una lengua es que su uso no se circunscriba a la familia, al hogar, sino que esté normalizada en todos los ámbitos, incluidos los de prestigio”, explica Luisa Martín Rojo. “Todas las políticas lingüísticas han buscado evitar la diglosia, situación en la que una de las lenguas se considera culta y goza de privilegios sociales, mientras la otra tiene un uso limitado y carece de prestigio, de modo que se asocia a falta de cultura, y puede incluso llegar a avergonzar a sus hablantes”.
El uso partidista del instrumento de convivencia es jugar con fuego
Cuando se llega a este punto, la lengua está en peligro de desaparición inminente. Para recuperarse, tiene que volver a las esferas de prestigio: la escuela, la Administración, la justicia, la producción científica. El que pueda mantenerse viva no depende tanto del número de hablantes, aunque es importante, como del papel que tiene en el proyecto sociocultural de su comunidad. Martín Rojo señala el hebreo como un caso paradigmático: los judíos hablaban yiddish o hablaban la lengua del país en el que vivían y utilizaban el hebreo solo en las celebraciones religiosas. Cuando se creó el Estado de Israel, el hebreo fue revitalizado en el marco de un proceso de construcción nacional y hoy es una lengua absolutamente viva.
En la batalla por la supervivencia están el catalán, el gallego y el vasco. Y en todos los casos, el sistema educativo es un instrumento esencial. Galicia, Valencia, Baleares y Cataluña, aplican modelos universales, es decir, que no segregan a los alumnos en función de la lengua de aprendizaje, pero Cataluña es la única que ha implantado un modelo de inmersión, en que la lengua vehicular es el catalán. El resto aplican modelos bilingües. El del País Vasco es el único modelo que segrega a los alumnos en tres opciones: inmersión en castellano, inmersión en euskera y línea bilingüe, con asignaturas en ambas lenguas. Este modelo está ahora en revisión. En cualquier caso, el euskera no es comparable al catalán o al gallego, que tienen una gran proximidad al castellano. Y sin embargo, pese a la dificultad del euskera, la línea de inmersión en castellano no es la opción más demandada, lo cual indica que los padres, a excepción de los que están muy de paso, quieren dar herramientas a sus hijos para una vida social y profesional plena en una sociedad que es bilingüe.
Cataluña es la única región con un modelo de inmersión total
El modelo catalán de inmersión no ha sido una imposición de las esferas de la política. Lo propuso al principio de la Transición el movimiento de renovación pedagógica que lideraba la fundación Rosa Sensat. El objetivo era garantizar la igualdad de oportunidades a todos los niños porque el desarrollismo franquista había provocado la concentración de la población inmigrante en barrios periféricos, y corrían el riesgo de convertirse en guetos sociales. Permitir dos vías de escolarización en función de la lengua hubiera podía provocar una fractura social que restara oportunidades a los hijos de los inmigrantes. Con la inmersión, se conseguía en cambio un doble objetivo: proteger el catalán, haciendo que fuera también una lengua de prestigio, y garantizar la cohesión social dando a todos los niños la oportunidad de dominar ambas lenguas por igual.
El objetivo de cohesión social se ha alcanzado plenamente. Eso nadie lo discute. Y el catalán ha progresado pero, contra lo que muchos creen, sigue estando por detrás del castellano. Respecto del inicio de la Transición, los progresos son evidentes. En 1986 sabían hablar el catalán el 64% y escribirlo el 31,6%. Pese al esfuerzo de la inmersión, la radiografía que ofrece el Informe de política lingüística de 2010 todavía muestra un claro predominio de la lengua de El Quijote sobre la deTirant lo Blanc. Así, mientras el castellano lo entiende y lo habla más del 99% de la población, el catalán lo entiende el 94,6% y lo habla el 78,3%. Y mientras el 95,6% de los residentes saben escribir en castellano, solo el 61,8% sabe escribir en catalán. Si el objetivo es el bilingüismo efectivo, no está tan cerca como parece, y no porque el castellano retroceda, como creen muchos, sino por la dificultad que, a pesar de todo, tiene el catalán para alcanzar el estatus de igualdad al que aspira.
Hay un gran equívoco sobre esta cuestión. La premisa de que el bilingüismo en el aprendizaje garantiza al final el equilibrio entre las dos lenguas no es cierta. Así lo afirman todos los sociolingüistas consultados. Cuando se reclama que los escolares tengan tantas asignaturas en castellano como en catalán no se está favoreciendo el bilingüismo. La diferente posición de partida en la vida social y en los medios de comunicación hará que la lengua más fuerte, en este caso el castellano, se imponga a costa del retroceso de la más débil. Aplicar un bilingüismo estricto en el aula no garantiza el equilibrio ni el bilingüismo en el resultado educativo. “Eso perjudica especialmente a las clases más bajas, que no tienen otros instrumentos que la escuela para formarse”, advierte Luisa Martín Rojo. “Si al acabar el colegio no son competentes en ambas lenguas, tendrán menos oportunidades de trabajo. Y si son hijos de inmigrantes, esto supondrá que tendrán que ocupar las mismas posiciones subordinadas en el mercado de trabajo que ocuparon sus progenitores recién llegados”.
El 95% de catalanes sabe escribir el castellano; solo el 61%, el catalán
Este componente es especialmente importante en un momento en que Cataluña debe integrar nuevos contingentes de inmigrantes extranjeros. Pese a la primacía del catalán como lengua vehicular de la enseñanza y la Administración, la habilidad para entender, hablar y leer en catalán se ha mantenido estable, pero el porcentaje de población que sabe escribir catalán ha aumentado 10 puntos desde 1996. Se ha conseguido contrarrestar el retroceso que hubiera significado la incorporación de más de 1,5 millones de inmigrantes que no conocían la lengua y eso ha sido gracias, sobre todo, al modelo de inmersión lingüística. “En los últimos 10 años, Valencia ha recibido también más de un millón de inmigrantes. Con el sistema rigurosamente bilingüe que allí se aplica, entre 2000 y 2009 el conocimiento del catalán ha retrocedido 10 puntos mientras que en Cataluña se ha mantenido, a pesar de la inmigración”, indica Xavier Vila.
“¿Quién puede discutir los resultados de la inmersión?”, pregunta Fernando Ramallo. “Si se hubiera explicado bien, la inmersión en una lengua sería aceptada, porque garantiza el dominio de las dos lenguas, aporta recursos adicionales para los hablantes, favorece la cohesión y es más efectivo en la protección de la lengua minorizada. Si no tuviera ventajas, tendría contestación social, y también científica. Y ni una ni otra se producen en Cataluña”, concluye. Tampoco es cierto, como a veces se dice, que los niños escolarizados en catalán tengan un menor conocimiento del castellano que los de Valladolid o Palencia. Lo demuestran tanto las pruebas de acceso a la Universidad como las evaluaciones que realiza el Ministerio de Educación, en las que los resultados de los niños catalanes son similares a las de los niños de comunidades de habla castellana.
La oposición ha arreciado en los últimos años por la insistente campaña de los medios nacionalistas españoles con presencia política y mediática en Madrid. Albert Branchadell sitúa su origen en 1995, cuando el PP decidió incorporar la defensa del castellano en su programa como reclamo electoral bajo el liderazgo de Alejo Vidal-Quadras cuando la inmersión ya se consideraba consolidada. En el inicio de la Transición, fuerzas residuales del franquismo y algunas familias habían reclamado en los tribunales el derecho a escolarizar a sus hijos en castellano, pero el Tribunal Constitucional había avalado el modelo de inmersión en 1994. “Las posiciones de Vidal-Quadras no tuvieron entonces mayor trascendencia”, recuerda Branchadell. “En 1996 se produjo el pacto del Majestic entre CiU y PP. Eran los tiempos en que Aznar hablaba ‘catalán en la intimidad’ y en ningún momento se cuestionó la política de inmersión. Ni siquiera cuando el PP obtuvo la mayoría absoluta en la siguiente legislatura. Ha sido después, al irrumpir en la escena política partidos que han hecho del nacionalismo español y de la defensa del castellano su caballo de batalla. Ahora el PP ha descubierto que la guerra de la lengua le da réditos electorales fuera de Cataluña”.
Y ahí estamos, en un nudo que costará deshacer."

dissabte, 22 de desembre del 2012

En nom de la llibertat

Una de les paraules del nostre vocabulari que pot resultar més perillosa és, al meu parer, la paraula llibertat. En nom de la llibertat es pot manipular i enganyar a les masses, i també pot servir per implantar subtils métodes de repressió.

Tots els dictadors proclamen als quatre vents la llibertat del seu país. No oblidem aquell leif motiv de l'Espanya franquista: "Una, grande y libre". Lliure de què????

Fa poc temps, quan es va implantar a Espanya la llei que prohibia fumar als espais públics tancats, molts col·lectius de fumadors van basar la seva protesta en la llibertat i la tolerància.  Reivindicàven el seu dret a poder fumar en aquells espais que lliurement???? ho havien escollit.

Estava molt clar que les paraules llibertat i tolerància estaven tractades de forma força manipuladora. En primer lloc perque la prohibició de fumar als espais públics no era una qüestió de llibertat, si no de salut pública, i aquests han d'anar sempre per davant de la llibertat personal de cada individuu.

En segon lloc, per que la política de "segregació" entre espais de fumadors i no fumadors havia estat un fracàs. Un fracàs perque la majoria de bars i restaurants havíen adoptat per deixar fumar davant la por de perdre clientela, quan les estadístiques ens deien que la majoria gent és no fumadora.

Un exemple el vaig tenir en un poble aragonès on vaig passar una Setmana Santa. Aquell poble tenia només tres bars, i als tres, el propietari havia decidit deixar fumar. Una molt bona protecció dels drets dels no fumadors, com es pot veure.

Molt recentment,el govern espanyol (o millor dit, la FAES) pretén imposar un sistema educatiu en nom de la llibertat dels pares a escollir la llengua vehícular en l'educació dels seus fills.

Tot, a simple vista, sembla molt democràtic i molt maco, però la realitat és bastant més complexa del que ens volen fer creure. Per argumentar-ho, vull explicar una anècdota que vaig viure fa més d'un any, quan encara no havia esclatat ni l'onada indepentista ni la polèmica pel sistema educatiu.

Vaig anar un dia al forn a comprar pa. Davant meu, una dona era despatxada per la depenenta, parlant totes dues en castellà, amb un marcat accent del sud de la península. Vaig pensar que segurament la depenenta que més tard m'havia d'atendre era castellanoparlant, i que, posiblement, no m'acabaria d'entendre si m'adreçava a ella en català.

Per un moment, vaig estar temptat d'adreçar-me a ella en castellà, per fer-ho tot més agil i no complicar-nos la vida, per que una cosa que a no m'agrada fer és violentar a ningú.

Quan arribà el meu torn, vaig canviar de parer i li vaig demanar les barres de pa en català. Per la meva sorpresa, ella em va contestar també en un català molt correcte.

Després, pensant i reflexionar, vaig arribar a la conclusió, encertada o no, que tot era fruit de la política d'immersió llingüística practicada durant vint anys, i que la seva posada en pràctica per part dels primers governs de la Generalitat havia estat tot un encert i una valentia.

Ara, en nom de la llibertat, se'ns vol canviar un sistema que ha estat reconegut internacionalment de forma positiva, i que permet que tots els alumnes coneguin les dues llengües: el català i el castellà. En nom de la llibertat es vol imposar una segregació similar a la dels espais per fumadors i no fumadors i que tan mal resultat havia donat.

Si aquesta llei s'implantés, l'integració cultural es trencaria, i en vint anys, passaríem a tenir dues comunitats segregades llingüísticament, la catalana i la castellana, i molt posibliment, el català aniria perdent força i reculant mica a mica. Això ho sap molt bé el govern espanyol i el ministre Wert.

Llibertat? sí, però quan tens dues llengües i vols mantenir les dues, es llògic que intentis protegir aquella que, a priori, és més fràgil i té més risc de desaparèixer, i aquesta no és precisament el castellà.

Algú em podrà dir que tot aquest tema del dret a decidir el nostre futur amaga les mateixes trampes que el vocable llibertat. Encara que sigui un tòpic, diré que no és el mateix, i es podria argumentar, però en un altre ocasió.



dissabte, 15 de desembre del 2012

Bany de fang a la platja

Feia molt, molt de temps que no escrivia al Blog. El tenia bastant oblidat. L'hàbit s'havia perdut i feia molta, molta mandra tornar-ho a agafar. I no serà per manca de temes, perque l'actualitat política i social dona per molt, però m'ha mancat la suficient empenta per plasmar en paraules les meves idees sobre qualsevol tema.

Aquesta apatia per escriure s'ha vist tallada recentment davant la petició dels meus consocis del Club Català de Naturisme per que escriqui un article a la revista de l'associació. Aquest article no va sobre política, si no sobre una de les seves activitats tradicionals: el bany de fang a la platja.

L'article que vaig escriure deia així:


"Si hi ha una activitat del CCN que m’ha seduit des del primer dia, aquesta és, sense dubte, el bany de fang.

Quan ho vaig sentir per primera vegada, em vinguèren a la memòria les típiques imatges de l’illa de Formentera que apareixien a una coneguda película de Julio Medem.

Naturalment, l’activitat dista bastant d’aquesta imatge. No disposem de cap piscina natural plena de fang, però tant s’hi val; unes galledes, uns sacs plens d’argila en pols, unes quantes mans per barrejar-lo amb l’aigua del mar, i una gran lona que separi els nostres peus del contacte directe amb al sorra de la platja, són suficients per començar.

Després de la primera explicació, l’activitat comença amb un exercici d’interrelació en la que ens anirem posant el fang els uns als altres, sense cap mena de connotació que no sigui la de donar i rebre amb el contacte dels elements.

Quan el fang ja ens ha cobert del tot, arriba el moment d’una altra tipus d’interrelació: la dels jocs de grup. Només caldrà una quantitat justa d’aigua perque els cossos coberts de fang, llisquin els uns amb els altres de manera sana, natural i sense pretensions, com quan erem nens, o millor dit, com quan treiem aquest nen que tots portem dins.

Deprés toca relaxar-nos i obrir els nostres sentits; notar aquest fang com una segona pell que mica a mica,  amb el contacte de l’aire i del sol, esdevé cada cop menys humida, més seca, i sentir com sovint dificulta els nostres moviments posant-hi una certa resistència.

La nostra segona pell, ja és totalment seca, podem estar una bona estona passejant per la platja, aturant-nos, amb els sentits encara oberts, en contacte amb la natura, el vent, el sol, i naturalment l’aigua, perque arribarà el moment de treure’ns el fang, sumergint-nos al mar i, si volem, fer un altre exercici d’interrelació; treure el fang de la mateixa manera que ens el vam posar, els uns als altres.

I després comprovarem que la nostra pell no té el mateix tacte. Ara és força més suau, perque aquest fang amb el que hem gaudit i hem interrelacionat, també té la seva funció depurativa.

He anat ja cinc vegades a aquesta activitat, i penso anar més sovint, i també animar a més gent a que vingui, de dins i de fora del Club.

Si algú encara no ha anat i té curiositat, que no s’ho pensi més. És una activitat que val realment la pena.

Fins el proper bany".

divendres, 4 de febrer del 2011

Adagietto de Mahler. Univers lligat musical

Qualsevol excusa és vàlida per introduir una peça musical. En aquest cas faré servir els universos lligats.

Aquesta coincidència ja la vaig transmetre fa temps a un company meu, especialista en universos lligats. Tot va començar un dimarts, ja fa uns quants anys, mentres veia el programa "Banda sonora" emés per BTV (Barcelona Televisió). En aquell programa, cada setmana una persona famosa, ens feia un repas de la seva vida mitjançant temes musicals. És aquesta banda sonora que tots tenim a la nostra vida i que ens evoca moments bons i altres no tants, però sempre plens d'enyorança.

Aquell dia, l'actor català Abel Folk, va esmentar com a part d'aquesta banda sonora l'Adagietto de la cinquena Simfonia de Gustav Mahler.

Mentre sentia aquella música vaig recordar que feia uns quants anys que tenia aquesta simfonia en un CD a casa, i que mai l'havia acabat d'escoltar amb suficient deteniment.

Durant els díes posteriors vaig anar sentir repetidament aquesta simfonia. Un dia d'ells (era a casa amb els cascos posats), teniem la tele posada. Era diumenge a la nit després de sopar. Vam canviar de canal i vam posar TV3. Estaven emetent la sèrie "Ventdelpla", i mentre sonava l'adagietto en el meu reproductor de CD, va apareixer en pantalla l'actor Abel Folk. Coincidència, no?

Bé, l'anècdota en sí no té la més mínima importància; fins i tot es podria considerar com a quasi ridícula, però ha estat només una excusa per compartir amb tots vosaltres aquest adagietto, del que penso sincerament que és una de les peçes més maques que s'hagin compost mai.

Abans, de que el sentiu, voldria dir però que penso que si la música, la bona música, estigués més present en les nostres vides, segurament veuriem les coses amb uns altres ulls.

Que ho disfruteu






divendres, 21 de gener del 2011

Podem canviar?

Quan hom parla de les característiques, ja siguin virtuts o defectes d'una persona, és molt corrent sentir aquella frase que diu: "als seus anys ja no canviarà".

Sempre m'he resistit a pensar que això sigui veritat. És cert que quan més gran et fas, costa més fer grans canvis, però creure's que canviar és impossible a una certa edat implica ancorar-se en el més absolut dels immovilismes.

Fa pocs díes, uns bons amics ens van prestar un llibre anomenat "Sedúcete para seducir". En ún dels seus paràgrafs diu el següent:

"El proceso de desarrollo personal no finaliza nunca. Somos personas constantemente inacabadas y necesitamos estructurar de manera continuada todas nuestras dimensiones".

Si el que volem es ajudar a un amic que no troba sortida a la seva situació, és necessari transmetre-li la possibilitat de canviar, o al menys de fer una certa evolució, una certa "millora" en molts casos. Si no li transmetem aquest missatge, els nostres esforços per ajudar-li cauran en un no-rés.

D'altra banda, el que resulta més difícil és aplicar-ho a ún mateix. Si crec que ja estic fet, que no puc canviar, ni millorar, que sóc així i ja està, el que en realitat estic fent és caure en la posició més còmoda i conformista.

Cadascú que pensi el que vulgui sobre aquesta reflexió. Penso que canviar potser no, però com a mínim evolucionar i millorar algunes actituts és del tot possible. Només cal voler i proposar-s'ho; fer un esforç per anar poc a poc desfent aquestes autopistes cerebrals que sovint ens juguen alguna mala pasada.


divendres, 3 de desembre del 2010

La felicitat

S'ha parlat sempre molt de la felicitat i d'allò que és realment necessari per ser feliç. Gairebé tots coincidim en aquella dita que diu que "Els diners no fan la felicitat", i gairebé tots estem d'acord en que no fan feliç però ajuden.

Per molts, la felicitat consisteix fonamentalment en poder compartir la vida amb una persona amb la que et puguis avenir, tenir una parella, és clar. És molt important, però tampoc és infalible. Molta gent és feliç visquent sola, i malauradament hi ha gent aparellada que és bastant infeliç.

No és la meva intenció fer una definició de la felicitat, però sí buscar alguna que altra reflexió, i per això vull esmentar dues frases: la primera, aquella que diu que "NO ÉS MÉS FELIÇ QUI MÉS TÉ, SI NO QUI MENYS NECESSITA", o un altra no tant coneguda que diu "PER SER FELIÇ CAL TENIR DUES COSSES: BONA SALUT I MALA MEMÒRIA"

divendres, 12 de novembre del 2010

Francesc Beato

Al llarg dels seus 134 anys d'història, el Centre Excursionista de Catalunya, ha tingut molts socis il·lustres: Artur Osona, Joan Amades, Lluís Estasen, i molts altres que des de fa ja temps formen part de l'història del CEC.

Ja fa uns quants anys que sóc conscient que Francesc Beato seria un d'ells, i que, contrariament als abans anomenats, tenia el privilegi de poder-lo conèixer personalment.

És difícil, pels nous socis, fer-se l'idea de l'importància que ha tingut la figura de Francesc Beato dins del CEC i del moviment excursionista.

No era un soci qualsevol, ni un vocal qualsevol; era un mestre, i encara que jo em consideri un mal alumne, per mi ha estat des de fa temps una referència i un exemple a seguir.

Francesc Beato era aquell vocal que fa vint anys era capaç de reunir dues-centes persones en una mateixa excursió col·lectiva. Era capaç, a més a més, de fer excursions conjuntes amb altres entitats excursionistes de Catalunya, i dels Països Catalans.

Era un gran coneixedor del territori i de la cultura. Savia, com pocs, transmetre els seus coneixements i fer de les seves excursions no només un itinerari muntanyenc, si no també un viatge per la cultura i l'història del país.

Era un dels pocs vocals que, sortint dels tòpics habituals, proposava excursions per serres poc concorregudes i mig oblidades per la majoria de muntanyencs. Fa precisament poc més d'un any em vaig poder inscriure a una excursió per la serra del Montsià. Mai havia anat jo a la serra del Montsià. Recordo que quan em vaig voler inscriure ja no quedaven places. En Francesc Beato va aconseguir fer un racó per mí i per altres companys meus.

-"Faré el possible. Vull que aquests nois coneguin el Montsià"- ens va dir.

I així va ser com, gràcies a ell, vaig aconseguir anar per primera vegada a la serra del Montsià. Aquesta és la millor manera de transmetre coneixements de generació en generació.

No es pot parlar d'en Francesc Beato sense fer-ho de l'Aplec Excursionista del Països Catalans, que es celebrava cada any, de forma alterna, a una zona diferent de parla catalana (Principat, Illes, País Valencià, Catalunya Nord). Ell era l'ànima de l'Aplec. El motor que feia que cada any (i ja portaven 34) un centre excursionista diferent s'animés a organitzar una gran trobada excursionista i cultural com aquesta. He participat en cinc aplecs en els últims anys, i he quedat realment impresionat de la magnitut d'aquest acte, i de l'interrelació cultural que suposa. Se'm fa difícil imaginar un aplec sense en Francesc Beato, però aquest haurà de ser ara el gran repte, no tan sols del CEC, si no de tot l'excursionisme dels Països Catalans: aconseguir que l'Aplec tingui continuitat.

A nivell més personal he de dir que en Francesc Beato va ser el vocal d'aquella excursió, (de la qual la setmana vinent es complirà vint anys) en la que vaig conèixer a la que ara és la meva dona, la Mercè.

D'ell vaig aprendre a aprofitar el temps que passes dins l'autocar per donar caliu als nous socis, i interessar-me una mica per ells, preguntar-los que havíen fet de muntanya abans d'arribar al CEC, i naturalment, interessar-me si s'ho havíen passat bé durant la sortida.

També vaig aprendre a interessar-me per altres racons del Principat no tant coneguts, com les serres de Llaberia, Pàndols, Cavalls, Cardó, etc....

En Francesc Beato va ser al meu costat en moments difícils, i encara que aquests moments els intento oblidar, no oblidaré mai el seu recolçament.

Fa tres anys, en concret, l'11 de novembre de 2007, vaig organitzar una sortida col·lectiva al Matagalls. Aquella excursió era molt important per mí per qüestions que ara no venen al cas. En Francesc Beato hi va assistir com a participant. Sé perquè ho va fer. Vaig agraïr-li la seva presència, pero ara lamento no haver estat capaç de dir-li directament que havia estat un autèntic honor per mí.

La seva mort ha estat un cop molt fort per tot el moviment excursionista. Ens ha deixat a tots orfes, però a l'igual que fan els fills quan desapareixen els seus pares, hem de seguir el nostre camí i continuar fent excursions, sense oblidar quí va ser i què ens va ensenyar.

Ell ja no hi és entre nosaltres. Ha passat a formar part de l'Història del Centre. Ha mort de forma prematura, perquè encara li quedava molta saviesa per transmetre, però insisteixo, molts hem tingut el privilegi d'haver-lo conegut en vida, i quan siguem vells podrem dir als més joves que vam conèixer a Francesc Beato.

Fins sempre.