En nom de la llibertat

Una de les paraules del nostre vocabulari que pot resultar més perillosa és, al meu parer, la paraula llibertat. En nom de la llibertat es pot manipular i enganyar a les masses, i també pot servir per implantar subtils métodes de repressió.

Tots els dictadors proclamen als quatre vents la llibertat del seu país. No oblidem aquell leif motiv de l'Espanya franquista: "Una, grande y libre". Lliure de què????

Fa poc temps, quan es va implantar a Espanya la llei que prohibia fumar als espais públics tancats, molts col·lectius de fumadors van basar la seva protesta en la llibertat i la tolerància.  Reivindicàven el seu dret a poder fumar en aquells espais que lliurement???? ho havien escollit.

Estava molt clar que les paraules llibertat i tolerància estaven tractades de forma força manipuladora. En primer lloc perque la prohibició de fumar als espais públics no era una qüestió de llibertat, si no de salut pública, i aquests han d'anar sempre per davant de la llibertat personal de cada individuu.

En segon lloc, per que la política de "segregació" entre espais de fumadors i no fumadors havia estat un fracàs. Un fracàs perque la majoria de bars i restaurants havíen adoptat per deixar fumar davant la por de perdre clientela, quan les estadístiques ens deien que la majoria gent és no fumadora.

Un exemple el vaig tenir en un poble aragonès on vaig passar una Setmana Santa. Aquell poble tenia només tres bars, i als tres, el propietari havia decidit deixar fumar. Una molt bona protecció dels drets dels no fumadors, com es pot veure.

Molt recentment,el govern espanyol (o millor dit, la FAES) pretén imposar un sistema educatiu en nom de la llibertat dels pares a escollir la llengua vehícular en l'educació dels seus fills.

Tot, a simple vista, sembla molt democràtic i molt maco, però la realitat és bastant més complexa del que ens volen fer creure. Per argumentar-ho, vull explicar una anècdota que vaig viure fa més d'un any, quan encara no havia esclatat ni l'onada indepentista ni la polèmica pel sistema educatiu.

Vaig anar un dia al forn a comprar pa. Davant meu, una dona era despatxada per la depenenta, parlant totes dues en castellà, amb un marcat accent del sud de la península. Vaig pensar que segurament la depenenta que més tard m'havia d'atendre era castellanoparlant, i que, posiblement, no m'acabaria d'entendre si m'adreçava a ella en català.

Per un moment, vaig estar temptat d'adreçar-me a ella en castellà, per fer-ho tot més agil i no complicar-nos la vida, per que una cosa que a no m'agrada fer és violentar a ningú.

Quan arribà el meu torn, vaig canviar de parer i li vaig demanar les barres de pa en català. Per la meva sorpresa, ella em va contestar també en un català molt correcte.

Després, pensant i reflexionar, vaig arribar a la conclusió, encertada o no, que tot era fruit de la política d'immersió llingüística practicada durant vint anys, i que la seva posada en pràctica per part dels primers governs de la Generalitat havia estat tot un encert i una valentia.

Ara, en nom de la llibertat, se'ns vol canviar un sistema que ha estat reconegut internacionalment de forma positiva, i que permet que tots els alumnes coneguin les dues llengües: el català i el castellà. En nom de la llibertat es vol imposar una segregació similar a la dels espais per fumadors i no fumadors i que tan mal resultat havia donat.

Si aquesta llei s'implantés, l'integració cultural es trencaria, i en vint anys, passaríem a tenir dues comunitats segregades llingüísticament, la catalana i la castellana, i molt posibliment, el català aniria perdent força i reculant mica a mica. Això ho sap molt bé el govern espanyol i el ministre Wert.

Llibertat? sí, però quan tens dues llengües i vols mantenir les dues, es llògic que intentis protegir aquella que, a priori, és més fràgil i té més risc de desaparèixer, i aquesta no és precisament el castellà.

Algú em podrà dir que tot aquest tema del dret a decidir el nostre futur amaga les mateixes trampes que el vocable llibertat. Encara que sigui un tòpic, diré que no és el mateix, i es podria argumentar, però en un altre ocasió.

Bany de fang a la platja

Feia molt, molt de temps que no escrivia al Blog. El tenia bastant oblidat. L'hàbit s'havia perdut i feia molta, molta mandra tornar-ho a agafar. I no serà per manca de temes, perque l'actualitat política i social dona per molt, però m'ha mancat la suficient empenta per plasmar en paraules les meves idees sobre qualsevol tema.

Aquesta apatia per escriure s'ha vist tallada recentment davant la petició dels meus consocis del Club Català de Naturisme per que escriqui un article a la revista de l'associació. Aquest article no va sobre política, si no sobre una de les seves activitats tradicionals: el bany de fang a la platja.

L'article que vaig escriure deia així:

"Si hi ha una activitat del CCN que m’ha seduit des del primer dia, aquesta és, sense dubte, el bany de fang.

Quan ho vaig sentir per primera vegada, em vinguèren a la memòria les típiques imatges de l’illa de Formentera que apareixien a una coneguda película de Julio Medem.

Naturalment, l’activitat dista bastant d’aquesta imatge. No disposem de cap piscina natural plena de fang, però tant s’hi val; unes galledes, uns sacs plens d’argila en pols, unes quantes mans per barrejar-lo amb l’aigua del mar, i una gran lona que separi els nostres peus del contacte directe amb al sorra de la platja, són suficients per començar.

Després de la primera explicació, l’activitat comença amb un exercici d’interrelació en la que ens anirem posant el fang els uns als altres, sense cap mena de connotació que no sigui la de donar i rebre amb el contacte dels elements.

Quan el fang ja ens ha cobert del tot, arriba el moment d’una altra tipus d’interrelació: la dels jocs de grup. Només caldrà una quantitat justa d’aigua perque els cossos coberts de fang, llisquin els uns amb els altres de manera sana, natural i sense pretensions, com quan erem nens, o millor dit, com quan treiem aquest nen que tots portem dins.

Deprés toca relaxar-nos i obrir els nostres sentits; notar aquest fang com una segona pell que mica a mica,  amb el contacte de l’aire i del sol, esdevé cada cop menys humida, més seca, i sentir com sovint dificulta els nostres moviments posant-hi una certa resistència.

La nostra segona pell, ja és totalment seca, podem estar una bona estona passejant per la platja, aturant-nos, amb els sentits encara oberts, en contacte amb la natura, el vent, el sol, i naturalment l’aigua, perque arribarà el moment de treure’ns el fang, sumergint-nos al mar i, si volem, fer un altre exercici d’interrelació; treure el fang de la mateixa manera que ens el vam posar, els uns als altres.

I després comprovarem que la nostra pell no té el mateix tacte. Ara és força més suau, perque aquest fang amb el que hem gaudit i hem interrelacionat, també té la seva funció depurativa.

He anat ja cinc vegades a aquesta activitat, i penso anar més sovint, i també animar a més gent a que vingui, de dins i de fora del Club.

Si algú encara no ha anat i té curiositat, que no s’ho pensi més. És una activitat que val realment la pena.

Fins el proper bany".