Sempre m'he resistit a pensar que això sigui veritat. És cert que quan més gran et fas, costa més fer grans canvis, però creure's que canviar és impossible a una certa edat implica ancorar-se en el més absolut dels immovilismes.
Fa pocs díes, uns bons amics ens van prestar un llibre anomenat "Sedúcete para seducir". En ún dels seus paràgrafs diu el següent:
"El proceso de desarrollo personal no finaliza nunca. Somos personas constantemente inacabadas y necesitamos estructurar de manera continuada todas nuestras dimensiones".
Si el que volem es ajudar a un amic que no troba sortida a la seva situació, és necessari transmetre-li la possibilitat de canviar, o al menys de fer una certa evolució, una certa "millora" en molts casos. Si no li transmetem aquest missatge, els nostres esforços per ajudar-li cauran en un no-rés.
D'altra banda, el que resulta més difícil és aplicar-ho a ún mateix. Si crec que ja estic fet, que no puc canviar, ni millorar, que sóc així i ja està, el que en realitat estic fent és caure en la posició més còmoda i conformista.
Cadascú que pensi el que vulgui sobre aquesta reflexió. Penso que canviar potser no, però com a mínim evolucionar i millorar algunes actituts és del tot possible. Només cal voler i proposar-s'ho; fer un esforç per anar poc a poc desfent aquestes autopistes cerebrals que sovint ens juguen alguna mala pasada.
CREC QUE SEMPRE ES POC CAMVIAR, UNA ALTRE COSA ÉS SI VOLEM CAMVIAR...REALMENT VAL LA PENA? EM COMPENSA?FINS A ON TENIN QUE CAMBIAR?...TINC ELS MEUS DUBTES.
ResponEliminaEstic totalment convençuda de que podem canviar, el que amb l'edat la gent té tendència a acomodar-se. Però sóm sers en constant evolució, i l'evolució implica canvi. Estic d'acord amb la teva reflexió.
ResponEliminaCom diu la companya, i tant que podem canviar, SI VOLEM (i sempre que tinguem la necessitat de revisar alguns patrons de conducta i pensament que ens obstaculitzen el benestar). Aquest és el quid de la qüestió. Hi ha persones amb trets narcissistes, o altres perfils, que les seves defenses no permeten el dubte quant al canvi en alguns aspectes de la seva interpretació del món i d'ells mateixos. Les persones que necessitem revisar els nostres moviments en el ball de la vida (maco no? o cursi..), hem d'anar en compte a l'hora de valorar el què volem canviar, i amb les expectatives d'aquests "canvis". Per això és recomanable acudir a un bon professional que ens ajudi en veure, primer, per què no estem satisfets en determinats moments, si això són simplement resistències en certs moments a acceptar la vida amb els seus "revesos", o si necessitem realment estudiar una mica com ens movem normalment per la vida. Perquè potser ens trobem amb la sorpresa de que som "fantàstics" i simplement ens costa digerir alguna pèrdua. El temps: depèn de la força de les nostres defenses, de la nostra capacitat d'introspecció plena (sentint-nos plenament, no únicament des de la raó), del suport de l'entorn, de l'edat, si, perquè desaprendre quelcom que hem après i posat en pràctica en 40 anys ens portarà molts anys en desaprendre, però... no sempre, en ocasions el canvi ve de cop, per determinades circumstàncies, per una presa sòlida de consciència molt gran del què ens passa (l'anomenada catarsi)... i ja paro. 60 euros la sessió. ;)
ResponEliminaÉs evident que quan més gran et fas més costa fer front a un procés de canvi personal. Em recorda a la típica metàfora de l´arbre: quan aquest està creixent, el tronc encara és tendre, susceptible als elements externs que el poden decantar cap a un cantó o cap a un altre (pot ser canviat).Quan l´arbre ja és madur, és més difícil d´aconseguir aquest propòsit. Tanmateix, l´arbre sap que està tort, que ha de canviar, que s´ha de redreçar, però no sap com fer-ho si no és per mitjà d´una força (ajut) extern. Vull dir: sovint som conscients que hem de canviar, que no anem pel bon camí o que hem de seguir-ne un altre, però el que ens falten són les eines externes o internes (caràcter) per trobar-ne un de nou. Crec que això és el que ens resulta difícil. Malgrat tot, malgrat ser conscients de la impotència envers a la necessitat d´un canvi, l´arbre continua creixent, li surten noves fulles a cada primavera, noves branques, segueix el seu procés de desenvolupament (que en el nostre cas, també és d´aprenentatge) que li marca el rellotge de la vida fins a la fi dels seus dies.
ResponEliminaEs suposa que si canviem ho fem per millorar i no per empitjorar. Aleshores, sempre valdrà la pena canviar o evolucionar cap a millor. El que passa, i aquí faig referència al que diu l'amic Ricard, és que sovint l'esforç del canvi comporta un altre esforç afegit: el de desfer una part del camí que hem recorregut fins avui. Tant per una cosa com per l'altre cal introspecció.
ResponElimina"Fins on hem de canviar...?" Fins que ens trobem bé (perquè si esperem que canvïin els demés...)
ResponEliminapodi-.
Voldria seguir el curs de les reflexions afegint un altre element que crec que és de vital importància.
ResponEliminaLa vida està constituïda pel canvi constant; els camins per on ens dur la vida ens obliguen a vegades, ens agradi o no, a canviar. És clar que costa, però, que no té un valor especial precisament tot allò que costa?
Tenim unes característiques que ens defineixen, són les nostres eines amb què anem pel món; les podem utilitzar per construir-nos millor a nosaltres mateixos i ajudar en la construcció dels altres, o no. Lúltima paraula la tenim nosaltres.
Què és, doncs, allò que no ens deixa canviar? La por. I com podem vèncer la por a "el que sigui"? Actuant; fent allò que ens fa tanta por. Sovint en el terreny personal allò que ens fa més mal és descobrir els propis defectes. No som perfectes! Es clar que no, però descobrir-ho, encara que impliqui una crisi, ens dóna l'oportunitat de poder-ho pulir, reconduir o com vulgueu dir-ho, a fi de construir una vida que ens faci més feliços a nosaltres i a tots els que ens envolten.
Al llarg dels anys hem anat edificant al nostre voltant allò que som; ens diem a nosaltres mateixos que tenim unes característiques determinades fins que ens creiem que són inamovibles. No crec que sigui així. Allò que hem construït es pot convertir en la nostra presó: la presó de la infelicitat.
No us ha passat mai parlar amb algú que fa molts anys que no veus i que et fa veure com eres en aquella època? I pensar que has canviat, que ja no ets així?
Sigui per bé o per mal, hauríem de seguir el consell de l'Horacle de Delfos que empenyia a tots els atenecs a conèixer-se millor a ells mateixos. Però alerta, només ens coneixem en la relació amb els altres i aquesta, ens porta conflicte!
Si! OJU amb el referent extern! però crec que quan ets més gran més fàcil és entendre que passar per la por no és tan greu, amb la maduresa sents que tens meys a perdre, encara que sembli el contrari. I al cap i a la fi, tampoc era per tant... No cal desfer res, i si s'ha de desfer és qüestió de fer balança, sempre hem de fer balança, sempre hi ha riscs, cadascú que valori si valen la pena aquests "riscs". Tot passa, i tot roman,...
ResponElimina