Aquesta coincidència ja la vaig transmetre fa temps a un company meu, especialista en universos lligats. Tot va començar un dimarts, ja fa uns quants anys, mentres veia el programa "Banda sonora" emés per BTV (Barcelona Televisió). En aquell programa, cada setmana una persona famosa, ens feia un repas de la seva vida mitjançant temes musicals. És aquesta banda sonora que tots tenim a la nostra vida i que ens evoca moments bons i altres no tants, però sempre plens d'enyorança.
Aquell dia, l'actor català Abel Folk, va esmentar com a part d'aquesta banda sonora l'Adagietto de la cinquena Simfonia de Gustav Mahler.
Mentre sentia aquella música vaig recordar que feia uns quants anys que tenia aquesta simfonia en un CD a casa, i que mai l'havia acabat d'escoltar amb suficient deteniment.
Durant els díes posteriors vaig anar sentir repetidament aquesta simfonia. Un dia d'ells (era a casa amb els cascos posats), teniem la tele posada. Era diumenge a la nit després de sopar. Vam canviar de canal i vam posar TV3. Estaven emetent la sèrie "Ventdelpla", i mentre sonava l'adagietto en el meu reproductor de CD, va apareixer en pantalla l'actor Abel Folk. Coincidència, no?
Bé, l'anècdota en sí no té la més mínima importància; fins i tot es podria considerar com a quasi ridícula, però ha estat només una excusa per compartir amb tots vosaltres aquest adagietto, del que penso sincerament que és una de les peçes més maques que s'hagin compost mai.
Abans, de que el sentiu, voldria dir però que penso que si la música, la bona música, estigués més present en les nostres vides, segurament veuriem les coses amb uns altres ulls.
Que ho disfruteu
...I és que tot depén del color de la música amb que sentim les coses... No??
ResponEliminaPODI-.
Va dir algun filòsof que la música és el llenguatge de l'ànima. No ho sé, però un llenguatge emocional segur que si. A mi aquesta peça m'evoca un vespre a casa de la meva germana gran, amb qui comparteixo molt més que l'amor per la música, els nebots ja sopats rondant pel pis amb el pijama posat, el meu cunyat en la seva salsa mai més ben dit acabant de fer el sopar dels grans (és un dir), la taula sense parar, i jo i la Lola assegudes al terra, amb les orelles ben a prop dels altaveus, escoltant aquest adagio, sense parlar, ni mirar-nos, però amb la complicitat de dues germanes que han viscut i compartit moltes vivències de forma similar i especial.
ResponEliminaRealment, sentint ara mateix aquesta peça per primer cop... he de dir que caldria molt més sovint posar una banda sonora similar a les nostres estones a casa... a les estones (sempre poques) que podem quedar-nos a soles amb nosaltres mateixos...
ResponEliminaGràcies, Quim, per compartir aquesta carícia per a l'ànima, amb nosaltres.