Emerson, Lake and Palmer

Emerson, Lake and Palmer (ELP) es van formar l'any 1970. Era l'època en la que estava de moda reunir musics virtuosos per formar una superbanda com Crosby, Stills, Nash and Young o Cream.

En aquest cas es van reunir Keith Emerson, virtuós teclista que havia format part del grup The Nice, Gregg Lake, baix i cantant de King Crimson, i el bateria Carl Palmer.

Com a nota curiosa, comentar que en la seva formació, estava prevista la presència d'un guitarrista, però va morir abans d'unir-se (es tractava ni més ni menys que de Jimi Hendrix).

La música d'Emerson, Lake and Palmer es pot ubicar en el gènere anomenat Rock Progressiu, caracteritzat per les composicions llargues, denses i dividides en moviments, seguint un esquema simfònic.

Segurament allò que fa mes extranya la música d'aquest trio, és que l'instrument principal de les seves composicions no sigui la guitarra elèctrica sino el piano, magistralment tocat per Keith Emerson. Això fa que sigui una música difícil d'entendre en les primeres audicions, però quan et submergeixes dins la seva màgia, ja no pots prescindir mai.

No entraré a detallar la història d'aquest grup, que podeu trobar a la Wikipedia (http://es.wikipedia.org/wiki/Emerson,_Lake_%26_Palmer). El que si que faré és donar la meva opinió personal sobre els seus discos més representatius.

El primer disc, anomenat igual que la banda "Emerson, Lake & Palmer", es pot considerar com una declaració de bones intencions. Un disc molt ben elaborat, on Keith Emerson fa gala en diverses peces, del seu virtuosisme com a pianista.

El segon disc "Tarkus", és un dels meus favorits. La seva peça principal, anomenada també "Tarkus", dura vint minuts i està considerada una de les obres mestres del rock progresiu. Consta de set peces enllaçades de forma magistral, formant un conjunt digne de ser escoltat amb atenció.

"Trilogy" va ser el quart disc, i, encara que no arriba al nivell de "Tarkus", està molt ben elaborat.

Finalment, vull destacar el cinqué disc, considerat per molts com la seva obra mestra. Es tracta de "Brain Salad Surgery", un disc dens i difícil en alguns trossos, però d'una gran qualitat. La peça més representativa d'aquest treball es diu "Karn Evil", una suite que dura aproximadament trenta minuts.

Qui no conegui aquest grup li convido a que ho intenti. Alguns discos, com "Tarkus" estàn disponibles a diverses biblioteques de la xarxa de municipis.

Habitación en Roma

Quan el mal temps, o simplement les previsions meteorològiques, et fan prendre la decisió de quedar-te a casa, sense gaudir de les activitats a l'aire lliure, es quan pots cultivar altres aficions, com per exemple el cinema.

Això va ser diumenge passat. El dia era radiant però ja havíem prés la decisió de quedar-nos, i vam decidir anar a veure "Habitación en Roma", l'última pel·licula del sempre controvertit director Julio Medem.

Sembla que Medem s'allunya del surrealisme d'altres títols com "Tierra", "La Ardilla Roja", o "Lucía y el Sexo", i opta per un plantejament molt més planer i linial, però no exent de polèmica.

"Habitación en Roma" és per alguns una pel·licula romàntica, que podria incloure's en el gènere del cinema eròtic. Abans d'utilitzar aquesta etiqueta cal tenir en compte que aquest gènere és un dels més difícils que hi ha al cinema, com així ho proven les poques i comptades pel·licules que mereixen ser recordades per la seva qüalitat cinematografica.

Alguns crítics, (i no crítics) es queixen d'un excés d'escenes de sexe al cinema espanyol. A mí m'agrada més plantejar el debat d'una altra manera. Crec que la gran diferència entre el cinema americà i l'europeu (incloent-hi l'espanyol) és que aquest últim ens retrata escenes de la vida qüotidiana, mentre que el primer opta per allunyar-nos de la realitat.

Al cinema europeu, la gent conversa, les famílies mengen a taula, es miren de vegades sense dir rés, i naturalment els personatges també s'estimen i mantenen relacions sexuals, i això, ens agradi o no, forma part de la vida real.

Però la película no ens presenta només la nuesa física de les protagonistes, si no també la nuesa interior, al final d'un llarg procés, en el que cadascuna d'elles va poc a poc estirant el fil que obri i mostri l'intèrior de l'altra, la seva autèntica nuesa.

De la película "Habitación en Roma", vull destacar la gran interpretació d'Elena Anaya, potser una de les millors actrius que hi ha actualment al sud dels Pirineus, la fotografia i la banda sonora, amb un tema musical que per alguns resulta repetitiu, però que és el fil conductor de la relació entre els dos personatges.

"Habitación en Roma" no serà una de les grans pel·licules de l'història del cinema, però aporta molts més valors que la majoria de les que es projecten actualment a les pantalles.

Volta al Vignemale

Aquesta travessia fou realitzada entre els dies 3 i 8 d'agost de 2009 per un grup d'excursionistes de C.E.C. (Centre Excursionista de Catalunya). Érem 21 persones que sortírem des de Sant Nicolás de Bujaruelo iniciant una ruta circular tot passant pels refugis d'Oulettes de Gaube, Estom i Baysellance, per tornar de nou al punt de partida. Com a guinda, una ascensió opcional al cim del Petit Vignemale (un dels tresmils fàcils del Pirineu.

És una ruta sense gaire dificultats, i amb unes vistes sorprenents, entre les quals vull destacar la de la cara nord del Vignemale des del refugi d'Oulettes de Gaube. Com a nota negativa, només esmentaré el tracte rebut per part dels guardes d'aquest refugi.

Per sort, el temps va ser fantàstic i ens va permetre gaudir d'aquesta magnífica travessia. Amb les fotos d'uns i altres he volgut fer aquest petit muntatge. Només espero que sorti bé i que us agradi.

Pels que vau venir, espero que serveixi com a record d'aquells dies, i pel que no hi éreu, penseu que aquest estiu tenim programada una travessia de característiques similars en una altra zona del Pirineu.